Hi ha conceptes postestructuralistes sobre el text que es formalitzen de manera natural en el text electrònic. Tal i com recull Landow “La teoria contemporània proposa i l’hipertext disposa; o per a ser menys tecnològicament aforístic, l’hipertext encarna moltes de les idees i actituds proposades per Barthes, Derrida, Foucault i altres.” (LANDOW. 1995: 97)

Per a aquests pensadors la personalitat (del lector i escriptor) pren la forma d’una xarxa descentrada, amb codis que, a un altre nivell, novament pot servir de node en una altra xarxa sense centre.

Jacques Derrida esmenta els termes de nexe, trames, xarxa, entreteixir… i planteja una apertura textual més rica i més lliure, vol assolir un esvaïment en els límits de les seves publicacions impreses. Proposa la no distinció entre allò intern i allò extern d’un text en concret. Element que connecta amb els enllaços interns i externs (citacions, diccionaris….) que possibilita l’hipertext. Com recull a La Dissemination, 1967 “Escriure ha de tornar a ser allò que mai hagués hagut de deixar de ser: un accessori, un accident, un excés”.

Derrida reclama també d’incloure elements visuals en l’escriptura per tal de superar les limitacions de la linealiat, una escriptura pictogràfica per tal d’escapar del “logocentrisme”, possibilitat que incorporarà l’hipertext, incloent multimitjans i les possibles alteracions gràfiques i textuals per part del lector. Un exemple de la traducció del llibre imprès a aquestes possibilitats el trobem en el llibre d’artista digital de dreamingmethods.

Roland Barthes parlarà del text del lector i el text de l’escriptor, fent la distinció del lector no com un consumidor del text, sinó com d’un productor del text. A S/Z (1970) Barthes posa de manifest el seu intent d’anar més enllà de la impremta, concep el text com una galàxia de significants, no té principi però sí diverses vies d’accés.

Jean-François Lyotard parla de deixar de banda el model romàntic d’una personalitat aïllada per un model de personalitat com a node en una xarxa d’informació: “La personalitat (…) existeix en un entramat de relacions que ara s’ha tornat més complex i móbil que mai. Vell o jove, home o dona, ric o pobre, la personalitat sempre es troba en un punt nodal de determinats circuits de comunicació per petits que siguin.. O fins i tot millor: hom sempre es troba en un lloc (traduïble també per oficina de correu) per on passen diversos tipus de missatge.”(LANDOW. 1995: 97)