de l’hipertext
desfilant, entreteixint…Arxiu perno-linealitat
Entre el caos i la no linealitat
La societat contemporània, postindustrial, hereva d’un seguit de revolucions tecnològiques, es troba configurada en una forma d’organització més complexa, complexitat extensiva a la ciència, el pensament, la textualitat…
En l’àmbit científic el qüestionament del racionalisme modern ve de la mà dels estudis sobre la teoria del caos, de la relativitat. El punt d’arrencada es focalitza en allò que no podem saber, en comptes dels fets i de la certesa.
Envolten la noció de caos el control, la creativitat i la subtilesa. El control és una reacció a la incertesa i la teoria del caos posa de manifest com és alhora una il.lusió, ja que els sistemes caòtics no es poden predir ni manipular, convé, per tant, acceptar les incerteses. També recull que la creativitat emergeix principalment en estats d’immersió en el caos, mentre que la subtilesa i l’ambigüitat donen eines per a copsar molts més matisos de la realitat.
La teoria del caos observa les conductes de la natura, com crea noves formes i estructures, i pren consciència de la seva impredibilitat i confusió. En la textualitat digital aquest canvi en les estructures es formalitza en la no linealitat i la reconfiguració de l’autor i el lector, en discursos oberts i dinàmiques imprevisibles, on tot es pot connectar, retroalimentar, i tot pot interactuar. En la teoria del caos es parla “d’ordre per lliure” i “d’autoorganització”.
En l’hipertext la connectivitat permet aflorar la creativitat de tots els actors i autoorganitzar l’experiència en base a allò del que es disposa i del es desconeix el comportament per endavant i/o se’n reconeixen de no esperats. La xarxa en aquest sistema possibilita alhora ordre i caos. Un comportament no tant llunyà de la natura.
Eines d’autor
Les anomenades “eines d’autor” són programes que han estat utilitzats per les primeres experiències de construcció d’hipertextos. En ells conflueix l’interés per la narrativa no-lineal i els productes culturals interactius amb una línia de treball que buscava obrir la possibilitat de programar a un públic àmpli (i molt especialment a artistes, educadors i gent “d’arts i lletres”).
El programa més citat en la teoria sobre l’hipertext és Storyspace, presentat l’any 1987 juntament amb juntament amb la novel·la hipertextual “Aftenoon, a story“. És potser l’eina d’autor més orientada a l’escriptura hipertextual.
Algunes de les “eines d’autor” que es van desenvolupar a partir dels anys 80 són les següents:
- Hypercard (Bill Atkinson, Apple Computer, 1985-2004) llenguatge de programació Hypertalk
- Supercard (Bill Appleton, Silicon Beach Software, 1989; Aldus, Allegiant Technologies, Solutions Etcetera)
- Runtime Revolution (basat en Hypercard/Metacard; Runtime Revolution Ltd. 2003-2008…) llenguatge de programació Revolution basat en Hypertalk.
- Toolbook (Paul Alleni altres 1990, Asymetrix Inc., SumTotal Systems; 2008…)
- Authorware (Michael Allen 1987, Authorware Inc, Macromedia, 2003) programació visual
- Director (Macromind 1987, Macromedia, Adobe 2008…) llenguatge de programació Lingo (John H. Thompson)
El programa actualment amb més implantació que es pot considerar hereu de les eines d’autor és Flash; presentat per Macromedia (actualment Adobe) l’any 1996 però que es remonta a un programa creat l’any 1993 per Jonathan Gay de FutureWave Software.
Però l’expansió de la presència de l’hipertext en la societat no l’han donat aquestes eines d’autor sinó internet i la World Wide Web.
Concepcions postestructuralistes de la textualitat
Hi ha conceptes postestructuralistes sobre el text que es formalitzen de manera natural en el text electrònic. Tal i com recull Landow “La teoria contemporània proposa i l’hipertext disposa; o per a ser menys tecnològicament aforístic, l’hipertext encarna moltes de les idees i actituds proposades per Barthes, Derrida, Foucault i altres.” (LANDOW. 1995: 97)
Per a aquests pensadors la personalitat (del lector i escriptor) pren la forma d’una xarxa descentrada, amb codis que, a un altre nivell, novament pot servir de node en una altra xarxa sense centre.
Jacques Derrida esmenta els termes de nexe, trames, xarxa, entreteixir… i planteja una apertura textual més rica i més lliure, vol assolir un esvaïment en els límits de les seves publicacions impreses. Proposa la no distinció entre allò intern i allò extern d’un text en concret. Element que connecta amb els enllaços interns i externs (citacions, diccionaris….) que possibilita l’hipertext. Com recull a La Dissemination, 1967 “Escriure ha de tornar a ser allò que mai hagués hagut de deixar de ser: un accessori, un accident, un excés”.
Derrida reclama també d’incloure elements visuals en l’escriptura per tal de superar les limitacions de la linealiat, una escriptura pictogràfica per tal d’escapar del “logocentrisme”, possibilitat que incorporarà l’hipertext, incloent multimitjans i les possibles alteracions gràfiques i textuals per part del lector. Un exemple de la traducció del llibre imprès a aquestes possibilitats el trobem en el llibre d’artista digital de dreamingmethods.
Roland Barthes parlarà del text del lector i el text de l’escriptor, fent la distinció del lector no com un consumidor del text, sinó com d’un productor del text. A S/Z (1970) Barthes posa de manifest el seu intent d’anar més enllà de la impremta, concep el text com una galàxia de significants, no té principi però sí diverses vies d’accés.
Jean-François Lyotard parla de deixar de banda el model romàntic d’una personalitat aïllada per un model de personalitat com a node en una xarxa d’informació: “La personalitat (…) existeix en un entramat de relacions que ara s’ha tornat més complex i móbil que mai. Vell o jove, home o dona, ric o pobre, la personalitat sempre es troba en un punt nodal de determinats circuits de comunicació per petits que siguin.. O fins i tot millor: hom sempre es troba en un lloc (traduïble també per oficina de correu) per on passen diversos tipus de missatge.”(LANDOW. 1995: 97)
Definició de Marchionini
“Un hipertext és un document electrònic que aprofita els avantatges d’accés aleatori dels ordinadors per a superar l’estricta linealitat de lectura que imposen els documents impresos en paper”.( Gary Marchionini: 1991) citat per CODINA 1997: 103
Definició de Ted Nelson
“Per hipertext jo entenc simplement l’escriptura no seqüencial”. 1965 Theodor Holm Nelson crea el neologisme “hipertext”. La seqüencialitat del text, la del llenguatge parlat i la lletra impresa, presenta segons ell, dos inconvenients: no es correspon bé amb el moviment del pensament i imposa a tots els lectors una única manera de recorrer el text.
Nelson parla del text que es bifurca possibilitant múltiples itineraris i interpretacions.
