de l’hipertext
desfilant, entreteixint…Arxiu perhipertext
Concepcions postestructuralistes de la textualitat
Hi ha conceptes postestructuralistes sobre el text que es formalitzen de manera natural en el text electrònic. Tal i com recull Landow “La teoria contemporània proposa i l’hipertext disposa; o per a ser menys tecnològicament aforístic, l’hipertext encarna moltes de les idees i actituds proposades per Barthes, Derrida, Foucault i altres.” (LANDOW. 1995: 97)
Per a aquests pensadors la personalitat (del lector i escriptor) pren la forma d’una xarxa descentrada, amb codis que, a un altre nivell, novament pot servir de node en una altra xarxa sense centre.
Jacques Derrida esmenta els termes de nexe, trames, xarxa, entreteixir… i planteja una apertura textual més rica i més lliure, vol assolir un esvaïment en els límits de les seves publicacions impreses. Proposa la no distinció entre allò intern i allò extern d’un text en concret. Element que connecta amb els enllaços interns i externs (citacions, diccionaris….) que possibilita l’hipertext. Com recull a La Dissemination, 1967 “Escriure ha de tornar a ser allò que mai hagués hagut de deixar de ser: un accessori, un accident, un excés”.
Derrida reclama també d’incloure elements visuals en l’escriptura per tal de superar les limitacions de la linealiat, una escriptura pictogràfica per tal d’escapar del “logocentrisme”, possibilitat que incorporarà l’hipertext, incloent multimitjans i les possibles alteracions gràfiques i textuals per part del lector. Un exemple de la traducció del llibre imprès a aquestes possibilitats el trobem en el llibre d’artista digital de dreamingmethods.
Roland Barthes parlarà del text del lector i el text de l’escriptor, fent la distinció del lector no com un consumidor del text, sinó com d’un productor del text. A S/Z (1970) Barthes posa de manifest el seu intent d’anar més enllà de la impremta, concep el text com una galàxia de significants, no té principi però sí diverses vies d’accés.
Jean-François Lyotard parla de deixar de banda el model romàntic d’una personalitat aïllada per un model de personalitat com a node en una xarxa d’informació: “La personalitat (…) existeix en un entramat de relacions que ara s’ha tornat més complex i móbil que mai. Vell o jove, home o dona, ric o pobre, la personalitat sempre es troba en un punt nodal de determinats circuits de comunicació per petits que siguin.. O fins i tot millor: hom sempre es troba en un lloc (traduïble també per oficina de correu) per on passen diversos tipus de missatge.”(LANDOW. 1995: 97)
WWW
La World Wide Web és el sistema hipertextual més extens i més massivament utilitzat. És un sistema distribuït que s’extén per les xarxes que conformen internet. La WWW descansa sobre 4 pilars tecnològics: un llenguatge de descripció de pàgina (HTML), un protocol per transferir-lo entre ordinadors (HTTP), un sistema unificat de localització de fitxers (URL) i un programa que interpreta i mostra els continguts alhora que s’encarrega de fer les peticions (el Browser o Navegador).
D’aquests 4 elements els que han evolucionat més des de la seva creació entre 1991 i 1992 per part de Tim Berners Lee són el llenguatge HTML i els navegadors. Des de 1994 el consorci W3C s’ha encarregat guiar aquesta evolució i el procés d’estandarització; però també hi ha jugat un paper molt important els desenvolupadors dels navegadors (Microsoft, Netscape, Fundació Mozilla, Opera Software). Una fita important és la introducció de les fulles d’estil en cascada (CSS) que permeten la separació entre continguts i estructura del text d’una banda i l’aprença visual de l’altra.
A continuació es motra esquemàticament una seqüència de l’evoució de l’HTML i els altres elements que conformen la WWW:
- 70’s GML (IBM) Generalized Markup Language (Llenguatge de maques generalitzat)
- 1986 SGML (ISO) Standard Generalized Markup Language (Llenguatge de maques generalitzat)
- 1991/1992 (Berners Lee, CERN) primera versió HTML – HyperText Markup Language (Llenguatge de marques d’hipertext) i resta d’elements de la WWW (URL, HTTP, Browser)
- 1994 creació del W3C Consorci World Wide Web
- 1995 (W3C) borrador HTML 3.0
- 1996 (W3C) recomanació CSS-1 Cascading Style Sheets (fulls d’estil en cascada)
- 1997 (W3C, gener) especificació HTML 3.2
- 1997 (W3C, desembre) recomanació HTML 4
- 1998 (W3C) recomanació CSS-2
- 1998 Mozilla (alliberament codi Netscape Navigator)
- 2000 (W3C) XHTML-1
- 2005 (WHATWG) borrador HTML-5
Virtuts de l’hipertext
Vannevar Bush i Teodor Nelson partien d’una concepció de l’hipertext com un sistema per a gestionar i organitzar la informació. Per a Nelson respon a un afany enciclopèdic i integrador en xarxes compartides i per a Bush suposa un sistema automàtic d’organització d’informació. (CAMPÀS. 2007:29)
Landow, des de la tecnologia de la impremta fins a l’hipertext, destaca un seguit de virtuts que possibilita el text electrònic:
- la atomització i dispersió que possibiliten els nodes
- el dinamisme ja que permet constants actualitzacions, correccions i modificacions diverses
- l’usuari guanya control sobre el text en decidir l’ordre de lectura gràcies a l’accés a aleatori
- l’escriptor perd el control bàsic sobre el text, en concret sobre els extrems i els límits
- els blocs de text o lèxies assumeixen una vida pròpia com a unitats de lectura i es tornen més autònomes, depenent menys d’allò que els precedeix o les succeirà
Definició de Lluís Codina
Per a Luís Codina, “l’hipertext és, alhora, un model teòric, una abstracció, una classe de programes informàtics i una classe de documents digitals i d’aquí la dificultat per definir-lo i les confusions que genera habitualment aquest concepte.”.El llibre digital (CODINA 1997: 102)
En cadascuna d’aquestes categories suposa, en tant que:
- model teòric, una proposta per a organitzar la informació per a que pugui ser llegida seguint relacions associatives i no només de manera seqüencial
- abstracció, el model defineix una manera ideal on tota la cultura escrita de la humanitat podria estar a l’abast dels usuaris mitjançant ordinadors interconnectats en una xarxa universal
- tipus de programes informàtics, aquells amb els que es poden crear documents digitals i organitzar-los per a ser llegits mitjançant relacions associatives
- tipus de documents digitals, aquells creats amb aquests programes
Definició de Mijaíl Bajtín
Mijaíl Mijáilovich Bajtín diu que l’hipertext és un text polifònic. Concep els processos que es donen en la literatura com a dialògics, el procés de comunicació no és unidireccional i unívoc, i entreveu una construcció participativa, on hi cap la diversitat i la multiplicitat de veus, deixant entreveure l’escenari “polifònic” de l’hipertext.
Landow a L’hipertext esmenta com J.Hillis Miller qualifica la lectura d’una novel.la “d’hipertextualitat bakhtiniana” -Cada passatge és un node, un punt d’intersecció o d’enfoc, on convergeixen línies que condueixen a molts altres passatges de la novel.a i que, en última instància, els inclou tots._ (LANDOW:1995: 42)
Landow recull com anticipa l’hipertext la concepció de textualitat de Bajtín amb el comentari del seu editor Caryl Emerson: – per a Bajtín, “el tot” no és una entitat acabada; sempre és una relació… Així, el tot mai no es pot acabar i deixar a part; quan es porta a terme un tot, és en virtut d’una definició oberta ja al canvi.-
Definició de Norman Meyrowitz
Per a Norman Meyrowitz l’hipertext és “al mateix temps eina per l’escriptor i mitjà per al lector; els documents en hipertext permeten als escriptors o a grups d’autors, connectar dades entre si, crear trajectes en un conjunt de material afí, anotar textos ja existents i crear notes que remeten tant a dades bibliogràfiques com al cos del text en qüestió. El lector pot passejar per aquests textos anotats, referits i connectats de forma ordenada encara que no seqüencial.” (CAMPÂS 2007:44)
Definició de Ted Nelson
“Per hipertext jo entenc simplement l’escriptura no seqüencial”. 1965 Theodor Holm Nelson crea el neologisme “hipertext”. La seqüencialitat del text, la del llenguatge parlat i la lletra impresa, presenta segons ell, dos inconvenients: no es correspon bé amb el moviment del pensament i imposa a tots els lectors una única manera de recorrer el text.
Nelson parla del text que es bifurca possibilitant múltiples itineraris i interpretacions.
