Afegint als components bàsics de la web l’us de bases de dades i aprofitant els llenguatges de programació en servidor i sobre el navegador s’han anat desenvolupant diferents sistemes hipertextuals que han reforçat les possibilitats de participació i han introduït característiques noves.

Podem agrupar alguns d’aquests programes en diferents tipologies:

• Wikis: Conjunt de webs que qualsevol pot editar; faciliten el treball en col·laboració; des de qualsevol pàgina es poden crear enllaços a pàgines que encara no existeixen i a partir de l’enllaç editar-les. Exemples: Mediawiki; UseModWiki; MoinMoin; WikkaWiki, etc…
• CMS (Content Management Systems): sistemes de gestors de continguts, pensats per facilitar el treball d’equips de redactors; alguns amb filtrat col·laboratiu per part dels usuaris. Exemples: Drupal, Joomla, Moodle, Plone, Slahdot, Digg, Menéame, …
• Blogs: un tipus específic de CMS que s’estructura com un diari o llibre de bitàcora; que facilita el comentari dels articles i els enllaços recíprocs entre escriptors, alhora que la redifusió de continguts per sindicació. Exemples: WordPress, Blogger, MovableType, etc…
• Xarxes socials: sistemes que a partir dels perfils personals o espais de publicació personals potencien la connexió d’usuaris a partir d’afinitats i/o dels “contactes” o “amics” que té cadascú. Exemples: Facebook, MySpace, Xing, …
• Agregadors o planetes: sistemes que aprofiten la sindicació de continguts per agrupar textos procedents de diferents fonts (majoritàriament blogs). Poden tenir una temàtica o criteris d’agregació o bé ser generalistes. Exemples: Agregax, Tecnorathi, PlanetPlanet, Poliblocs.cat, …

La societat contemporània, postindustrial, hereva d’un seguit de revolucions tecnològiques, es troba configurada en una forma d’organització més complexa, complexitat extensiva a la ciència, el pensament, la textualitat…

En l’àmbit científic el qüestionament del racionalisme modern ve de la mà dels estudis sobre la teoria del caos, de la relativitat. El punt d’arrencada es focalitza en allò que no podem saber, en comptes dels fets i de la certesa.

Envolten la noció de caos el control, la creativitat i la subtilesa. El control és una reacció a la incertesa i la teoria del caos posa de manifest com és alhora una il.lusió, ja que els sistemes caòtics no es poden predir ni manipular, convé, per tant, acceptar les incerteses. També recull que la creativitat emergeix principalment en estats d’immersió en el caos, mentre que la subtilesa i l’ambigüitat donen eines per a copsar molts més matisos de la realitat.

La teoria del caos observa les conductes de la natura, com crea noves formes i estructures, i pren consciència de la seva impredibilitat i confusió. En la textualitat digital aquest canvi en les estructures es formalitza en la no linealitat i la reconfiguració de l’autor i el lector, en discursos oberts i dinàmiques imprevisibles, on tot es pot connectar, retroalimentar, i tot pot interactuar. En la teoria del caos es parla “d’ordre per lliure” i “d’autoorganització”.

En l’hipertext la connectivitat permet aflorar la creativitat de tots els actors i autoorganitzar l’experiència en base a allò del que es disposa i del es desconeix el comportament per endavant i/o se’n reconeixen de no esperats. La xarxa en aquest sistema possibilita alhora ordre i caos. Un comportament no tant llunyà de la natura.

]]> http://delhipertext.wordpress.com/2008/05/12/entre-el-caos-i-la-no-linealitat/feed/ 0 isab http://delhipertext.wordpress.com/2008/05/12/escenaris-de-la-postmodernitat/ http://delhipertext.wordpress.com/2008/05/12/escenaris-de-la-postmodernitat/#comments Mon, 12 May 2008 00:37:22 +0000 isab http://delhipertext.wordpress.com/?p=18 ]]>

La postmodernitat es planteja el problema dels límits i les distorsions del racionalisme modern, de la racionalització de la societat i el món, que ho redueix tot a un principi, un ordre, a unes relacions clares; per contrast a aquesta uniformització, en la postmodernitat, pren rellevància la diferència i la multiplicitat.
Trencar amb la raó única i suposa també, dins la creació, qüestionar un concepte d’obra immutable.

Si la modernitat havia estat vinculada a una societat capitalista, en l’era postmoderna l’organització és una altra, postindustrial, tal i com recull David Morley:

“La postmodernitat pot estar caracteritzada per la desindustrialització. És a dir, la transició envers la societat de la informació, en la qual el sector de serveis substitueix la indústria de producció, l’ordinador substitueix el torn i la informació a la producció d’articles”(MORLEY 1998)

Aquests canvis comporten alhora un fort sentiment de desilusió en els sentit de prendre consciència de “límits”, d’esgotar una escalada que es creia ascendent, com el de la idea de progrés associada al capitalisme, dels límits ecològics, d’evidenciar un replantejament en base a: un creixement sostenible, a les minories com el feminisme, a la diferència, a l’herència del postcolonialisme… tot això tanca determinats somnis sobre el progrés a Occident.

Respecte aquests canvis que provoquen una descentralització Morley afirma:

“La modernitat sempre s’ha associat a la idea d’Occident, però potser el període de postmodernitat tingui el seu eix en el pacífic i no en l’Atlàntic. Els objectius i valors que han estat centrals per a la civilització europea occidental, ja no poden seguir sent considerats com una cosa universal, i el projecte associat a la modernitat està necessàriament sense acabar. I això és així perquè el seu acabament és inconcebible i el seu valor està qüestionat. Potser la distinció modernitat/postmodernitat reflecteix la possible emergència d’una era posteuropea o potser postoccidental. el trasllat del seu moment creatiu i innovador i la seva influència des de l’Atlàntic a la costa del pacífic, i amb això a les societats en desenvolupament de l’Est.” (MORLEY 1998)

Aquesta descentralització afecta també a la idea de la consciència individual, el subjecte passa a ser identificat com a descentralitzat i les noves formes d’art passen a expressar aquesta situació difícil. En la postmodernitat, entesa també com un estil cultural o corrent estètic, la identitat passarà a ser un tema de reflexió dins una època de la imatge, del simulacre, de l’aparença.

Morley afegeix:

“els postmodernistes diuen que no podem creure en totalitarismes, veritats amagades o utopies, mentre anem rodolant en aquesta “societat de l’espectacle”, en la qual el que és real ha estat substituït per la seva imatge, i la imatge ha estat suplantada pel “simulacre”, el qual és “hiperreal”. (…) “O per dir-ho amb paraules de Baudrillard, estem seduïts pel món hiperreal i postmodern de “pures imatges flotants”, rere les quals no existeix res. L’objecte ha esdevingut un article de consum. Els articles ja no tenen res a veure amb la satisfacció o les necessitats materials. Funcionen principalment (potser fins i tot únicament) com a símbols sense referències. Els consumim sobretot com a símbols. La imatge ha esdevingut el seu propi “simulacre”. Allò real ha esdevingut allò que pot ser simulat. I només se sap que és real si es veu a la TV.” (MORLEY 1998)

L’era postmoderna es caracteritza per la profusió dels mitjans de difusió, existeix cada cop més i més informació, i cada cop menys i menys significat. Morley recull com, segons Baudrillard, “la producció d’aquest “excès” d’informació impossibilita la resposta per part d’aquell que la rep. Aquest excès d’informació a alta velocitat destrueix la perspectiva del significat. La “superfluïdesa” de la informació devora els seus propis continguts, en lliscar al llarg d’una espiral amnèsica. “ Davant l’excés d’informació i la dificultat en gestionar-la, convé establir el paper de l’hipertext en aquesta nova construcció de significats.

Les anomenades “eines d’autor” són programes que han estat utilitzats per les primeres experiències de construcció d’hipertextos. En ells conflueix l’interés per la narrativa no-lineal i els productes culturals interactius amb una línia de treball que buscava obrir la possibilitat de programar a un públic àmpli (i molt especialment a artistes, educadors i gent “d’arts i lletres”).

El programa més citat en la teoria sobre l’hipertext és Storyspace, presentat l’any 1987 juntament amb juntament amb la novel·la hipertextual “Aftenoon, a story“. És potser l’eina d’autor més orientada a l’escriptura hipertextual.

Algunes de les “eines d’autor” que es van desenvolupar a partir dels anys 80 són les següents:

• Hypercard (Bill Atkinson, Apple Computer, 1985-2004) llenguatge de programació Hypertalk
• Supercard (Bill Appleton, Silicon Beach Software, 1989; Aldus, Allegiant Technologies, Solutions Etcetera)
• Runtime Revolution (basat en Hypercard/Metacard; Runtime Revolution Ltd. 2003-2008…) llenguatge de programació Revolution basat en Hypertalk.
• Toolbook (Paul Alleni altres 1990, Asymetrix Inc., SumTotal Systems; 2008…)
• Authorware (Michael Allen 1987, Authorware Inc, Macromedia, 2003) programació visual
• Director (Macromind 1987, Macromedia, Adobe 2008…) llenguatge de programació Lingo (John H. Thompson)

El programa actualment amb més implantació que es pot considerar hereu de les eines d’autor és Flash; presentat per Macromedia (actualment Adobe) l’any 1996 però que es remonta a un programa creat l’any 1993 per Jonathan Gay de FutureWave Software.

Però l’expansió de la presència de l’hipertext en la societat no l’han donat aquestes eines d’autor sinó internet i la World Wide Web.

Hi ha conceptes postestructuralistes sobre el text que es formalitzen de manera natural en el text electrònic. Tal i com recull Landow “La teoria contemporània proposa i l’hipertext disposa; o per a ser menys tecnològicament aforístic, l’hipertext encarna moltes de les idees i actituds proposades per Barthes, Derrida, Foucault i altres.” (LANDOW. 1995: 97)

Per a aquests pensadors la personalitat (del lector i escriptor) pren la forma d’una xarxa descentrada, amb codis que, a un altre nivell, novament pot servir de node en una altra xarxa sense centre.

Jacques Derrida esmenta els termes de nexe, trames, xarxa, entreteixir… i planteja una apertura textual més rica i més lliure, vol assolir un esvaïment en els límits de les seves publicacions impreses. Proposa la no distinció entre allò intern i allò extern d’un text en concret. Element que connecta amb els enllaços interns i externs (citacions, diccionaris….) que possibilita l’hipertext. Com recull a La Dissemination, 1967 “Escriure ha de tornar a ser allò que mai hagués hagut de deixar de ser: un accessori, un accident, un excés”.

Derrida reclama també d’incloure elements visuals en l’escriptura per tal de superar les limitacions de la linealiat, una escriptura pictogràfica per tal d’escapar del “logocentrisme”, possibilitat que incorporarà l’hipertext, incloent multimitjans i les possibles alteracions gràfiques i textuals per part del lector. Un exemple de la traducció del llibre imprès a aquestes possibilitats el trobem en el llibre d’artista digital de dreamingmethods.

Roland Barthes parlarà del text del lector i el text de l’escriptor, fent la distinció del lector no com un consumidor del text, sinó com d’un productor del text. A S/Z (1970) Barthes posa de manifest el seu intent d’anar més enllà de la impremta, concep el text com una galàxia de significants, no té principi però sí diverses vies d’accés.

Jean-François Lyotard parla de deixar de banda el model romàntic d’una personalitat aïllada per un model de personalitat com a node en una xarxa d’informació: “La personalitat (…) existeix en un entramat de relacions que ara s’ha tornat més complex i móbil que mai. Vell o jove, home o dona, ric o pobre, la personalitat sempre es troba en un punt nodal de determinats circuits de comunicació per petits que siguin.. O fins i tot millor: hom sempre es troba en un lloc (traduïble també per oficina de correu) per on passen diversos tipus de missatge.”(LANDOW. 1995: 97)

La World Wide Web és el sistema hipertextual més extens i més massivament utilitzat. És un sistema distribuït que s’extén per les xarxes que conformen internet. La WWW descansa sobre 4 pilars tecnològics: un llenguatge de descripció de pàgina (HTML), un protocol per transferir-lo entre ordinadors (HTTP), un sistema unificat de localització de fitxers (URL) i un programa que interpreta i mostra els continguts alhora que s’encarrega de fer les peticions (el Browser o Navegador).

D’aquests 4 elements els que han evolucionat més des de la seva creació entre 1991 i 1992 per part de Tim Berners Lee són el llenguatge HTML i els navegadors. Des de 1994 el consorci W3C s’ha encarregat guiar aquesta evolució i el procés d’estandarització; però també hi ha jugat un paper molt important els desenvolupadors dels navegadors (Microsoft, Netscape, Fundació Mozilla, Opera Software). Una fita important és la introducció de les fulles d’estil en cascada (CSS) que permeten la separació entre continguts i estructura del text d’una banda i l’aprença visual de l’altra.

A continuació es motra esquemàticament una seqüència de l’evoució de l’HTML i els altres elements que conformen la WWW:

• 70’s GML (IBM) Generalized Markup Language (Llenguatge de maques generalitzat)
• 1986 SGML (ISO) Standard Generalized Markup Language (Llenguatge de maques generalitzat)
  
• 1991/1992 (Berners Lee, CERN) primera versió HTML – HyperText Markup Language (Llenguatge de marques d’hipertext) i resta d’elements de la WWW (URL, HTTP, Browser)
• 1994 creació del W3C Consorci World Wide Web
• 1995 (W3C) borrador HTML 3.0
• 1996 (W3C) recomanació CSS-1 Cascading Style Sheets (fulls d’estil en cascada)
• 1997 (W3C, gener) especificació HTML 3.2
• 1997 (W3C, desembre) recomanació HTML 4
• 1998 (W3C) recomanació CSS-2
• 1998 Mozilla (alliberament codi Netscape Navigator)
• 2000 (W3C) XHTML-1
• 2005 (WHATWG) borrador HTML-5

En l’hipertext la darrera paraula no existeix. Què suposa el final? Els enllaços tant interns com externs alimenten la lectura. Quan s’acaba de navegar? Quan s’acaba una obra?

Landow (CAMPÀS. 2007:39) respon que fa temps que els lectors conviuen amb finals múltiples o oberts en literatura, llibres que acaben físicament però que no arriben a cap conclusió.

El lector d’hipertext pot decidir d’acabar o deixar oberta una estructura, el text resulta de la seva acció sense existir “un itinerari correcte”.

Un exemple d’enlaços múltiples i desconcertants el trobem en una peça de net.art com Mouchette on el no final es planteja amb l’etern suïcidi. Des de 1996 Mouchette, sempre amb 13 anys d’edat, anuncia repetidament a qui li dóna la seva adreça de correu el dia en què es suïcidarà.

Vannevar Bush i Teodor Nelson partien d’una concepció de l’hipertext com un sistema per a gestionar i organitzar la informació. Per a Nelson respon a un afany enciclopèdic i integrador en xarxes compartides i per a Bush suposa un sistema automàtic d’organització d’informació. (CAMPÀS. 2007:29)

Landow, des de la tecnologia de la impremta fins a l’hipertext, destaca un seguit de virtuts que possibilita el text electrònic:

• la atomització i dispersió que possibiliten els nodes
• el dinamisme ja que permet constants actualitzacions, correccions i modificacions diverses
• l’usuari guanya control sobre el text en decidir l’ordre de lectura gràcies a l’accés a aleatori
• l’escriptor perd el control bàsic sobre el text, en concret sobre els extrems i els límits
• els blocs de text o lèxies assumeixen una vida pròpia com a unitats de lectura i es tornen més autònomes, depenent menys d’allò que els precedeix o les succeirà

(LANDOW. 1995:72)

L’hipertext suposa una tecnologia de la informació que possibilita un funcionament proper a la organització associativa de la memòria humana; es fragmenta en nodes, unitats d’informació, amb uns continguts destinats a l’usuari.

El mode com s’estructura i s’identifiquen les parts o seccions dels continguts, seguint algun tipus d’índex o mapa de contingut, dóna peu a una lectura no seqüencial.

L’usuari pot triar entre un conjunt d’itineraris oberts, moure’s en un entorn canviant i construir coneixements tot passant per uns límits borrosos. De fet, pot seguir diversos comportaments de lectura segons busqui un ordre seqüencial, similar al d’una novel.la, o amb un sentit de navegació, saltant entre conceptes, o de cerca sense conèixer en detall tot allò que busca.

El terme hipertext ha estat entès i definit des d’una concepció més general o precisa segons els casos. Una visió generalista és la de Gary Marchionini que el planteja com un document electrònic que supera la linealitat, al igual que Ted Nelson que el qualifica simplement d’escriptura no seqüencial.

Més enllà de la connectivitat dels textos Bajtin l’entén com una construcció participativa amb múltiples veus i alternativa a la unidireccionalitat del text lineal. Norman Meyrowitz parla de com l’hipertext és una eina per a l’escriptor i un mitjà per al lector, aquest aspecte és també abordat per Júlia Kristeva que considera també la connexió que suposa entre autor i lector.

L’hipertext com a reconfigurador de l’autor l’exposa també Landow a més de definir-lo com un mitjà informàtic que inclou un tipus de text, una tecnologia informàtica i una forma d’edició.

Genette, sota el terme transtextualitat, explora el text des del comportament intern (paratextualitat…) i extern (metatextualitat…).

Una definició més polièdrica la fa Lluís Codina quan considera l’hipertext com a model teòric d’organització de la informació i una abstracció de la cultura escrita interconnectada, a més dels documents digitals i dels programes que els fan.