de l’hipertext
desfilant, entreteixint…Arxivar per hipertext i postmodernitat
Escenaris de la postmodernitat
La postmodernitat es planteja el problema dels límits i les distorsions del racionalisme modern, de la racionalització de la societat i el món, que ho redueix tot a un principi, un ordre, a unes relacions clares; per contrast a aquesta uniformització, en la postmodernitat, pren rellevància la diferència i la multiplicitat.
Trencar amb la raó única i suposa també, dins la creació, qüestionar un concepte d’obra immutable.
Si la modernitat havia estat vinculada a una societat capitalista, en l’era postmoderna l’organització és una altra, postindustrial, tal i com recull David Morley:
“La postmodernitat pot estar caracteritzada per la desindustrialització. És a dir, la transició envers la societat de la informació, en la qual el sector de serveis substitueix la indústria de producció, l’ordinador substitueix el torn i la informació a la producció d’articles”(MORLEY 1998)
Aquests canvis comporten alhora un fort sentiment de desilusió en els sentit de prendre consciència de “límits”, d’esgotar una escalada que es creia ascendent, com el de la idea de progrés associada al capitalisme, dels límits ecològics, d’evidenciar un replantejament en base a: un creixement sostenible, a les minories com el feminisme, a la diferència, a l’herència del postcolonialisme… tot això tanca determinats somnis sobre el progrés a Occident.
Respecte aquests canvis que provoquen una descentralització Morley afirma:
“La modernitat sempre s’ha associat a la idea d’Occident, però potser el període de postmodernitat tingui el seu eix en el pacífic i no en l’Atlàntic. Els objectius i valors que han estat centrals per a la civilització europea occidental, ja no poden seguir sent considerats com una cosa universal, i el projecte associat a la modernitat està necessàriament sense acabar. I això és així perquè el seu acabament és inconcebible i el seu valor està qüestionat. Potser la distinció modernitat/postmodernitat reflecteix la possible emergència d’una era posteuropea o potser postoccidental. el trasllat del seu moment creatiu i innovador i la seva influència des de l’Atlàntic a la costa del pacífic, i amb això a les societats en desenvolupament de l’Est.” (MORLEY 1998)
Aquesta descentralització afecta també a la idea de la consciència individual, el subjecte passa a ser identificat com a descentralitzat i les noves formes d’art passen a expressar aquesta situació difícil. En la postmodernitat, entesa també com un estil cultural o corrent estètic, la identitat passarà a ser un tema de reflexió dins una època de la imatge, del simulacre, de l’aparença.
Morley afegeix:
“els postmodernistes diuen que no podem creure en totalitarismes, veritats amagades o utopies, mentre anem rodolant en aquesta “societat de l’espectacle”, en la qual el que és real ha estat substituït per la seva imatge, i la imatge ha estat suplantada pel “simulacre”, el qual és “hiperreal”. (…) “O per dir-ho amb paraules de Baudrillard, estem seduïts pel món hiperreal i postmodern de “pures imatges flotants”, rere les quals no existeix res. L’objecte ha esdevingut un article de consum. Els articles ja no tenen res a veure amb la satisfacció o les necessitats materials. Funcionen principalment (potser fins i tot únicament) com a símbols sense referències. Els consumim sobretot com a símbols. La imatge ha esdevingut el seu propi “simulacre”. Allò real ha esdevingut allò que pot ser simulat. I només se sap que és real si es veu a la TV.” (MORLEY 1998)
L’era postmoderna es caracteritza per la profusió dels mitjans de difusió, existeix cada cop més i més informació, i cada cop menys i menys significat. Morley recull com, segons Baudrillard, “la producció d’aquest “excès” d’informació impossibilita la resposta per part d’aquell que la rep. Aquest excès d’informació a alta velocitat destrueix la perspectiva del significat. La “superfluïdesa” de la informació devora els seus propis continguts, en lliscar al llarg d’una espiral amnèsica. “ Davant l’excés d’informació i la dificultat en gestionar-la, convé establir el paper de l’hipertext en aquesta nova construcció de significats.
Concepcions postestructuralistes de la textualitat
Hi ha conceptes postestructuralistes sobre el text que es formalitzen de manera natural en el text electrònic. Tal i com recull Landow “La teoria contemporània proposa i l’hipertext disposa; o per a ser menys tecnològicament aforístic, l’hipertext encarna moltes de les idees i actituds proposades per Barthes, Derrida, Foucault i altres.” (LANDOW. 1995: 97)
Per a aquests pensadors la personalitat (del lector i escriptor) pren la forma d’una xarxa descentrada, amb codis que, a un altre nivell, novament pot servir de node en una altra xarxa sense centre.
Jacques Derrida esmenta els termes de nexe, trames, xarxa, entreteixir… i planteja una apertura textual més rica i més lliure, vol assolir un esvaïment en els límits de les seves publicacions impreses. Proposa la no distinció entre allò intern i allò extern d’un text en concret. Element que connecta amb els enllaços interns i externs (citacions, diccionaris….) que possibilita l’hipertext. Com recull a La Dissemination, 1967 “Escriure ha de tornar a ser allò que mai hagués hagut de deixar de ser: un accessori, un accident, un excés”.
Derrida reclama també d’incloure elements visuals en l’escriptura per tal de superar les limitacions de la linealiat, una escriptura pictogràfica per tal d’escapar del “logocentrisme”, possibilitat que incorporarà l’hipertext, incloent multimitjans i les possibles alteracions gràfiques i textuals per part del lector. Un exemple de la traducció del llibre imprès a aquestes possibilitats el trobem en el llibre d’artista digital de dreamingmethods.
Roland Barthes parlarà del text del lector i el text de l’escriptor, fent la distinció del lector no com un consumidor del text, sinó com d’un productor del text. A S/Z (1970) Barthes posa de manifest el seu intent d’anar més enllà de la impremta, concep el text com una galàxia de significants, no té principi però sí diverses vies d’accés.
Jean-François Lyotard parla de deixar de banda el model romàntic d’una personalitat aïllada per un model de personalitat com a node en una xarxa d’informació: “La personalitat (…) existeix en un entramat de relacions que ara s’ha tornat més complex i móbil que mai. Vell o jove, home o dona, ric o pobre, la personalitat sempre es troba en un punt nodal de determinats circuits de comunicació per petits que siguin.. O fins i tot millor: hom sempre es troba en un lloc (traduïble també per oficina de correu) per on passen diversos tipus de missatge.”(LANDOW. 1995: 97)
