de l’hipertext
desfilant, entreteixint…Arxivar per estructura hipertextual
Què vol dir final?
En l’hipertext la darrera paraula no existeix. Què suposa el final? Els enllaços tant interns com externs alimenten la lectura. Quan s’acaba de navegar? Quan s’acaba una obra?
Landow (CAMPÀS. 2007:39) respon que fa temps que els lectors conviuen amb finals múltiples o oberts en literatura, llibres que acaben físicament però que no arriben a cap conclusió.
El lector d’hipertext pot decidir d’acabar o deixar oberta una estructura, el text resulta de la seva acció sense existir “un itinerari correcte”.
Un exemple d’enlaços múltiples i desconcertants el trobem en una peça de net.art com Mouchette on el no final es planteja amb l’etern suïcidi. Des de 1996 Mouchette, sempre amb 13 anys d’edat, anuncia repetidament a qui li dóna la seva adreça de correu el dia en què es suïcidarà.
Virtuts de l’hipertext
Vannevar Bush i Teodor Nelson partien d’una concepció de l’hipertext com un sistema per a gestionar i organitzar la informació. Per a Nelson respon a un afany enciclopèdic i integrador en xarxes compartides i per a Bush suposa un sistema automàtic d’organització d’informació. (CAMPÀS. 2007:29)
Landow, des de la tecnologia de la impremta fins a l’hipertext, destaca un seguit de virtuts que possibilita el text electrònic:
- la atomització i dispersió que possibiliten els nodes
- el dinamisme ja que permet constants actualitzacions, correccions i modificacions diverses
- l’usuari guanya control sobre el text en decidir l’ordre de lectura gràcies a l’accés a aleatori
- l’escriptor perd el control bàsic sobre el text, en concret sobre els extrems i els límits
- els blocs de text o lèxies assumeixen una vida pròpia com a unitats de lectura i es tornen més autònomes, depenent menys d’allò que els precedeix o les succeirà
Característiques de l’hipertext
L’hipertext suposa una tecnologia de la informació que possibilita un funcionament proper a la organització associativa de la memòria humana; es fragmenta en nodes, unitats d’informació, amb uns continguts destinats a l’usuari.
El mode com s’estructura i s’identifiquen les parts o seccions dels continguts, seguint algun tipus d’índex o mapa de contingut, dóna peu a una lectura no seqüencial.
L’usuari pot triar entre un conjunt d’itineraris oberts, moure’s en un entorn canviant i construir coneixements tot passant per uns límits borrosos. De fet, pot seguir diversos comportaments de lectura segons busqui un ordre seqüencial, similar al d’una novel.la, o amb un sentit de navegació, saltant entre conceptes, o de cerca sense conèixer en detall tot allò que busca.
