Júlia Kristeva en parla amb un sentit de text intertextual.

La noció semiòtica d’intertextualitat que introdueix s’associa primàriament a les teories postestructuralistes. Kristeva es refereix al text en termes de dos eixos:

• un eix horitzontal connectant l’autor i el lector del text
• un eix vertical que connecta el text a altres textos.

(KRISTEVA 1980, 69) citat per CHANDLER 2003.

Kristeva sostenia que, enlloc de confiar la nostra atenció a l’estructura d’un text, hauríem d’estudiar la seva “estructuració” (com l’estructura arribava a ser). Això implicava situar-lo “dins de la totalitat de textos previs o sincrònics” dels quals seria una “transformació” (Del text du roman Coward& Ellis 1977, 52) citat per CHANDLER 2003.